Aprenentatges

Demà farà sis mesos que vam començar el viatge. Per uns moments he pensat a fer balanç del què hem vist fins ara i anar-me preparant per quan tornem i algú pregunti (segur que aquesta pregunta caurà contínuament): “Quin país us ha agradat més?”. Però ja tindré temps per pensar-hi quan arribem i encara estiguem aterrant, lentament, assimilant que toca tornar a la vida quotidiana.

Així que encara no ha arribat l’hora. Tot té el seu moment.  Ara mateix, el sentiment que tinc en pensar que ja hem passat la meitat de l’aventura és més aviat de tristor. Si estiguéssim reaitzant una tasca tediosa aquesta fita reconfortaria i pensaria: “Ara ja fa baixada”. Però s’està molt bé viatjant, prefereixo que faci sempre pujada. Fa més o menys un mes, a Palawan, vam conèixer un americà que havia venut l’empresa i s’havia prejubilat amb 50 anys; les seves propietats les tenia totes llogades, de manera que tècnicament era un homeless, ja que no sabia on aniria a dormir l’endemà i només comptava amb una petita motxilla. Jo també em vull prejubilar, però em falta l’empresa. L’esperit de homeless sempre l’he tingut, les ganes, l’energia... però em falta l’empresa. Què hi farem!

Durant aquests sis mesos hem après moltes coses. Hem après que no sempre es pot viatjar al ritme de qui té quinze dies de vacances. Per exemple, ara som a Kuching, a la part de Malàisia de l’illa de Borneo, on portem una setmana i encara hi serem tres dies més. Però després d’aquests dies més relaxats agafarem un parell d’avions i serem al darrer país asiàtic del nostre periple: Indonèsia. Hi arribarem amb les piles carregades i començarem per Komodo, visitarem el Parc Nacional, nedarem, veurem animals i ens mourem d’un lloc a l’altre, fins que el cos i/o la ment ens demanin parar.

També hem après molta geografia, molta etnografia, geologia i fins i tot hem tingut unes lliçons de zoologia de primera mà. El darrer descobriment, en aquesta darrera àrea, un lemur volador: l’animal més proper als primats, nocturn, amb unes ales que li permeten planejar. O descobrir que els lemurs platejats tenen cries taronges, el qual et fa repensar l’enigma que demana de quin color és el caballo blanco de Santiago...  Quan hi penses és com haver assistit a un munt de documentals d’animals en directe.

I no em puc oblidar dels coneixements en botànica, i menys ara que estic pensant en la rafflesia que veurem demà, la flor més gran del món. Una flor que floreix cada deu anys i que pot arribar a pesar 10 quilograms. Té un procés de gestació de nou mesos i fa tanta pudor que també se la coneix com la flor del cadàver. I dic que la veurem perquè abans ens hem informat i des del parc nacional ens han dit que ara mateix se'n pot veure una de 64 cm de diàmetre.

Tot i que també hem perdut algunes facultats i es pot dir que també hem “desaprès” algunes coses. Per exemple, hem oblidat el que és estar sol. Hem estat tan junts els tres que a vegades se’ns fa dur separar-nos per anar a fer quelcom sols. Quan arribem a Santa Eulàlia crec que al principi anirem junts a comprar el pa, a la piscina, a passejar la Boira, etc. Però segur que no serà el més dur de tornar.

Lluís