tag:blogger.com,1999:blog-50305573151724216422024-02-07T12:47:50.732-08:00MotxillàndiaAprenem pel mónLluisaohttp://www.blogger.com/profile/14480482268177196487noreply@blogger.comBlogger23125tag:blogger.com,1999:blog-5030557315172421642.post-9816328995502820112018-03-15T18:46:00.003-07:002018-03-15T18:51:40.608-07:00Discussions absurdes<div style="text-align: justify;">
Durant tot aquest temps que portem viatjant, les úniques discussions que hem tingut han estat pel menjar. Sortíem de l’hotel, que quasi sempre era molt senzill, caminàvem una estona i jo deia: “Anem a mirar aquell restaurant?”. Miràvem el menú i el trobàvem massa car, i seguíem caminant. El meu pare proposava d’anar a un bar, el miràvem i la mama deia: “Jo en aquest bar no penso menjar! Hi ha escarbats, les cadires són minúscules, les estovalles foradades i està superbrut!”. I jo deia: “Doncs a mi em sembla bé menjar aquí”. Al cap d’una estona passàvem per davant d’un restaurant tipus McDonalds i la mama deia: “Jo ja no puc més de gana! Menjo aquí!”. I llavors el meu pare: “Jo no penso menjar una guarrada!”. I em preguntaven si jo volia quedar-m’hi, i jo els deia que tant em feia. I la meva mare deia: “Llavors on anem?”. Ens enfadàvem i seguíem caminant. La meva mare: ”Anem al primer bar?”. I el papa: “No vull anar al primer bar per demanar el més barat del menú!”. Així que, al final, tornàvem a l’hotel enfadats i sense haver sopat res. </div>
<br />
Això ens passa perquè estem molt temps viatjant i per tant tenim un baix pressupost.<br />
<br />
Helena <br />
<div>
<br /></div>
Neushttp://www.blogger.com/profile/02176601161807408258noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-5030557315172421642.post-26480982958162014712018-03-15T18:24:00.001-07:002018-03-15T18:24:20.520-07:00Diferències entre pobres i no pobres<div style="text-align: justify;">
Als païssos occidentals els pares cuiden molt dels nens: vigilen que mirin per creuar el carrer; no els deixen anar sols fins que gairebé són adolescents; porten els nens a jugar al parc i, si cal, juguen amb ells; els que van a la universitat arriben a casa i es posen a jugar amb el mòbil… En canvi, al Sudest Àsiatic els nens van amb moto de 3 en 3, cunduint-la ells, van a banyar-se sols a un riu amb corrent i es tiren de cap quan al seu costat hi ha una roca punxaguda, fins i tot nens d’uns 4 anys creuen carreteres principals sols. Hi ha nens que porten un matxet a les mans o dins d’un cistell i juguen amb qualsevol objecte. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Jo trobo que els pares occidentals no haurien de vigilar tant els seus fills perquè pot ser que un nen no faci una cosa tant simple com posar-se dempeus en un grunxador fins que vagi sol al parc. Però crec que als nens àsiatics els haurien de vigilar més perquè creuant una carretera principal es poden morir o fer-se moolt de mal. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Helena</div>
<div>
<br /></div>
Neushttp://www.blogger.com/profile/02176601161807408258noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-5030557315172421642.post-3767536311888649852018-01-06T19:59:00.001-08:002018-01-06T19:59:22.766-08:00Contrastos<div>
<table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: left; margin-right: 1em; text-align: left;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhKgwlt29VCCuSJnllNWB7_dlJYdQUxHS5Fz_zjX3aSinF_WQV7Bo_PlEYPY0-JA1SNd00sapPkWU04qVaZDXjI-l-z1qtsQBEpUjCrZEA8rMU07fdvL6EbOObpTKMIeraYXbrfZNqNElk/s1600/20171116_201252.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="1200" data-original-width="1600" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhKgwlt29VCCuSJnllNWB7_dlJYdQUxHS5Fz_zjX3aSinF_WQV7Bo_PlEYPY0-JA1SNd00sapPkWU04qVaZDXjI-l-z1qtsQBEpUjCrZEA8rMU07fdvL6EbOObpTKMIeraYXbrfZNqNElk/s320/20171116_201252.jpg" width="320" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Marina Bay (Singapur)</td></tr>
</tbody></table>
Després de viatjar uns 4 mesos i mig per Àsia i veure quasi tots els habitants com viuen en barraques i alguns d'ells demanant-nos diners, arribar a Singapur ens va semblar com estar a Estats Units perquè estava ple de gratacels, la majoria nous, i també hi havia trens, metros, centres comercials gegants i, si ho compares amb ciutats de Filipines, no hi havia trànsit. </div>
<div>
<br /></div>
<div>
A Singapur vam pasar el meu aniversari. Va anar molt bé estar allà perquè vaig fer coses que a altres llocs d'Àsia no hi trobaries, com anar a un parc aquàtic, menjar toblerone i altres xocolates. La capital de Filipines, que és Manila, estava ple de gratacels però tots eren antiquats, vells, i bruts. Perquè allà hi ha molta gent pobra. <br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: right; margin-left: 1em; text-align: right;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjQyU_hX9HsUba6f7Iu0BYjK76vfGnw53rFBt9bw_ULV3Rcme7eg620xPkb9u5pfHfixK2RhWj_U88gSAL2DgznsOgyd27z-UGUIVEqy6ySIBW21Tp6JcGLc_xa6Bi_pADwvqq7mS1bcMg/s1600/IMG-20180106-WA0017.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="1200" data-original-width="1600" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjQyU_hX9HsUba6f7Iu0BYjK76vfGnw53rFBt9bw_ULV3Rcme7eg620xPkb9u5pfHfixK2RhWj_U88gSAL2DgznsOgyd27z-UGUIVEqy6ySIBW21Tp6JcGLc_xa6Bi_pADwvqq7mS1bcMg/s320/IMG-20180106-WA0017.jpg" width="320" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Mesquita de Brunei</td></tr>
</tbody></table>
Si mires a la llista de PIB per càpita, Brunei i Singapur quasi estan al mateix nivell. Jo pensava que Brunei seria igual que Singapur, però el que es veu és que els que tenen tots els diners són el sultà i 4 persones més. El sultà tè 1.800 habitacions, 270 banys i 5.000 cotxes. Vam parlar amb una persona que ens va dir que un cop a l'any, després del Ramadà, el sultà convida a tota la gent de Brunei a beure algo i menjar. La persona amb qui vam parlar estava molt orgullosa d'això. <br />
<br />
Helena</div>
<div>
<br /></div>
Neushttp://www.blogger.com/profile/02176601161807408258noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-5030557315172421642.post-36138602569656725292018-01-06T03:50:00.002-08:002018-01-06T07:47:31.891-08:00La selva i els seus animals estan en perill<div style="text-align: justify;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhOkaA82wRirGG_QpykP_M1H62gUGKvXI5AVY034bKMd7unKEulXmyK53SRZQd3wNhiUZqmjcUT32tTCxvVqELfGxdzjSm4v1Re_pZ7v5u3kEFUV9zxEXH18USVLzb7k-efVKvfbmVhlxs/s1600/IMG-20171220-WA0012.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; display: inline !important; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="1200" data-original-width="1600" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhOkaA82wRirGG_QpykP_M1H62gUGKvXI5AVY034bKMd7unKEulXmyK53SRZQd3wNhiUZqmjcUT32tTCxvVqELfGxdzjSm4v1Re_pZ7v5u3kEFUV9zxEXH18USVLzb7k-efVKvfbmVhlxs/s320/IMG-20171220-WA0012.jpg" width="320" /></a>Durant aquest temps que portem per Àsia encara no havíem vist palmeres d’oli de palma o, si n’havíem vist, havia estat una extensió molt petita. En canvi, a Malàisia, quan anem amb autobús, taxi… durant quilòmetres i quilòmetres només veiem palmeres d’oli de palma. Per exemple, quan vam anar a una reserva d’orangutans, de camí només vam veuen palmeres d’oli de palma, i quan faltava més o menys un quilòmetre per arribar a la reserva és quan es va començar a veure selva.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgOK3TCmP1svAojuKTVUB9FkVU_bOH5WzRUo51-FaDE2zDzZL4OVXsuZqocfhiskuXVGaoLS4mU-UXJMjxb3-QHkpJfabq0Qoy5YcmIrSOP3wR-pLwhSYd3LIXzWji0QYiNU-J4ov9k_bA/s1600/Capture.JPG" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="600" data-original-width="802" height="239" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgOK3TCmP1svAojuKTVUB9FkVU_bOH5WzRUo51-FaDE2zDzZL4OVXsuZqocfhiskuXVGaoLS4mU-UXJMjxb3-QHkpJfabq0Qoy5YcmIrSOP3wR-pLwhSYd3LIXzWji0QYiNU-J4ov9k_bA/s320/Capture.JPG" width="320" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
A Malàisia i Indonèsia passa que, quan cremen selva per plantar palmeres d’oli de palma, hi ha tant de fum que no poden volar avions i els nens no poden anar a l’escola. L’illa de Borneo i l'illa de Sumatra són els únics llocs del món on viuen orangutans en llibertat. Si seguim menjant tants productes amb oli de palma o comprant productes de neteja amb oli de palma, arribarà un moment que no hi haurà selva i, per tant, tampoc orangutans. Jo penso que s’hauria de pujar un euro tot el menjar amb oli de palma, i en els productes de neteja 2 o 3 euros. Us aconsello mirar aquesta web: http://www.saynotopalmoil.com</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Helena</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div>
<br /></div>
Neushttp://www.blogger.com/profile/02176601161807408258noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5030557315172421642.post-65731602572305499492018-01-04T02:37:00.000-08:002018-01-15T07:59:56.507-08:00Aprenentatges<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="line-height: 107%;">Demà farà sis mesos que vam
començar el viatge. Per uns moments he pensat a fer balanç del què hem vist
fins ara i anar-me preparant per quan tornem i algú pregunti (segur que aquesta
pregunta caurà contínuament): “Quin país
us ha agradat més?”. Però ja tindré temps per pensar-hi quan arribem i
encara estiguem aterrant, lentament, assimilant que toca tornar a la vida
quotidiana.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="line-height: 107%;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="line-height: 107%;">Així que encara no ha arribat
l’hora. Tot té el seu moment. Ara
mateix, el sentiment que tinc en pensar que ja hem passat la meitat de
l’aventura és més aviat de tristor. Si estiguéssim reaitzant una tasca tediosa aquesta
fita reconfortaria i pensaria: “Ara ja fa
baixada”. Però s’està molt bé viatjant, prefereixo que faci sempre pujada.
Fa més o menys un mes, a Palawan, vam conèixer un americà que havia venut
l’empresa i s’havia prejubilat amb 50 anys; les seves propietats les tenia
totes llogades, de manera que tècnicament era un <i>homeless, </i>ja que no sabia on aniria a dormir l’endemà i només
comptava amb una petita motxilla. Jo també em vull prejubilar, però em falta
l’empresa. L’esperit de <i>homeless </i>sempre
l’he tingut, les ganes, l’energia... però em falta l’empresa. Què hi farem!<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="line-height: 107%;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="line-height: 107%;">Durant aquests sis mesos hem
après moltes coses. Hem après que no sempre es pot viatjar al ritme de qui té
quinze dies de vacances. Per exemple, ara som a Kuching, a la part de Malàisia
de l’illa de Borneo, on portem una setmana i encara hi serem tres dies més.
Però després d’aquests dies més relaxats agafarem un parell d’avions i serem al
darrer país asiàtic del nostre periple: Indonèsia. Hi arribarem amb les piles
carregades i començarem per Komodo, visitarem el Parc Nacional, nedarem, veurem
animals i ens mourem d’un lloc a l’altre, fins que el cos i/o la ment ens
demanin parar.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="line-height: 107%;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="line-height: 107%;">També hem après molta geografia,
molta etnografia, geologia i fins i tot hem tingut unes lliçons de zoologia de
primera mà. El darrer descobriment, en aquesta darrera àrea, un lemur volador: l’animal
més proper als primats, nocturn, amb unes ales que li permeten planejar. O
descobrir que els lemurs platejats tenen cries taronges, el qual et fa repensar
l’enigma que demana de quin color és el<i> caballo
blanco de Santiago</i>... Q</span>uan hi penses és com haver assistit a un munt de documentals d’animals en directe.<br />
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiQrbHmJdEbbFlSO48nzAQBFN6YVF7w67RCkeap18dLMhm0gh6lV9HezXi5ZIGPoAjBXFH2u68XK0LonFHtVHzv-XjVxE1eFWvjXgRNwthkDz7tG0O5L0glr53-e1wqz1XzlgnN2pcIaEYX/s1600/silver2.PNG" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="435" data-original-width="578" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiQrbHmJdEbbFlSO48nzAQBFN6YVF7w67RCkeap18dLMhm0gh6lV9HezXi5ZIGPoAjBXFH2u68XK0LonFHtVHzv-XjVxE1eFWvjXgRNwthkDz7tG0O5L0glr53-e1wqz1XzlgnN2pcIaEYX/s320/silver2.PNG" width="320" /></a></div>
<span style="font-size: 14pt;"><br /></span></div>
<div>
<span lang="CA" style="font-size: 14pt; line-height: 19.9733px;"><br /></span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "verdana" , sans-serif; line-height: 107%;">I no em puc oblidar dels coneixements en botànica, i menys ara que estic pensant en la rafflesia que veurem demà, la flor més gran del món. Una flor que floreix cada deu anys i que pot arribar a pesar 10 quilograms. Té un procés de gestació de nou mesos i fa tanta pudor que també se la coneix com la flor del cadàver. I dic que la veurem perquè abans ens hem informat i des del parc nacional ens han dit que ara mateix se'n pot veure una de 64 cm de diàmetre.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
</div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "verdana" , sans-serif; line-height: 107%;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;">Tot i que també hem perdut
algunes facultats i es pot dir que també hem “desaprès” algunes coses. Per
exemple, hem oblidat el que és estar sol. Hem estat tan junts els tres que a
vegades se’ns fa dur separar-nos per anar a fer quelcom sols. Quan arribem a
Santa Eulàlia crec que al principi anirem junts a comprar el pa, a la piscina,
a passejar la Boira, etc. Però segur que no serà el més dur de tornar.</span><br />
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;">Lluís</span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "verdana" , sans-serif; line-height: 107%;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-size: 14.0pt; line-height: 107%; mso-ansi-language: CA;"><br /></span></div>
Lluisaohttp://www.blogger.com/profile/14480482268177196487noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-5030557315172421642.post-43701270334918142402017-12-20T23:49:00.001-08:002017-12-20T23:51:40.433-08:00Ángeles caídos<div style="text-align: justify;">
Si llegas a una ciudad que se llama Angeles y te recibe una nube de polución arrastrada por los innumerables vehículos de la prehistoria que todavía circulan y circularán, en un perpetuo atasco, con seis vías separadas por una mediana insalvable, no hay buenos augurios de haber llegado al paraíso.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Si encuentras adolescentes que viven en la calle, con la mirada perdida y mate, y te escudriñan de arriba abajo y de abajo arriba para detectar un punto débil en tus bolsillos y en tus mochilas, sin detectar la oportunidad pero sin renunciar a la posibilidad, ya empiezas a pensar que estás en el purgatorio.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Pero, si continúas caminando y un enjambre de niños harapientos y descalzos te piden dinero extendiendo su mano derecha hacia tu cuerpo, mientras se tapan la izquierda y con ella pretenden trepar hacia tu mochila delantera, bien cerrada, y tú observas todo el conato de robo, perpleja, desarmada y entristecida, casi más por su falta de pericia (aunque no se le puede negar perseverancia) que por el acto en sí, claramente estás a las puertas del infierno. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Entonces giras a la izquierda siguiendo las indicaciones del Mapsme que te guía hacia el hotel y aparece una calle, dinámica, con bares a lado y lado, y ves un viejo occidental acompañado de una filipina joven, y en la siguiente mesa dos occidentales más rayando la muerte, y detrás un anciano obeso con calcetines blancos clavados hasta su media pierna edematosa, tomando una cerveza detrás de otra, y cuatro más en la barra mirando hacia la ciudad, y pasa por tu lado un octogenario con otra jovencita, y detrás un nonagenario renqueando con otra veinteañera del brazo, y dos más en el 7 eleven, comprando con dos adolescentes… Y llegas a tu humilde hotel y observas un cartel: “NO ID, NO ENTER”. Y visitas la piscina, y descubres como siempre que todos los hoteles tienen magníficos fotógrafos que consiguen sacar muy mejorado el charco que tienen hasta hacerlo parecer una piscina olímpica, pero la realidad está ante tus ojos, y no tienes ganas de meterte en una bañera no translúcida, y ves que en la mesa, al lado de la piscina, hay otro septuagenario con otra veinteañera, con el ritual de parecer una pareja consensuada por ambos. Sí, estás ardiendo en el infierno. Corroborado por la presencia de un casino gigante en la arteria principal. Y un campo de golf a la vuelta de la esquina.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
El mundo occidental, y el oriental tampoco se libra de esta lacra, llega a algunos países de Asia con la billetera cargada para comprar cuerpos y almas, jóvenes cuerpos y jóvenes almas. Contratan estancias por semanas y por meses en esos hoteles estilo <i>Muerte en Venecia</i>, con tanta decadencia acumulada, además de humo de cigarrillos. Están comprando sexo y también están comprando la vida de cada una de ellas. ¿Conocerán ellas alguna vez el paraíso? Huir de esta ciudad no les garantiza estar a salvo de estos depredadores: hay más y repartidos por tantos sitios… Por las calles de la ciudad pasean los cadáveres que dejan a su paso: adolescentes con bebés, niños malnutridos, solos, malviviendo en la calle, ancianas desdentadas que ya no pueden mostrarse en ningún escaparate… Cuando la mirada de estos vejestorios libidinosos se cruza con la mía, me doy cuenta de que intento transmitirles toda mi animadversión, rechazo y juicio, y en ocasiones creo percibir algo de vergüenza cuando asienten cabizbajos, pero en otras se envalentonan y alzan el mentón, desafiando todas las leyes que imperan en su país y en el mío. Y aún sin toda esa legislación de mi lado, está claro que poner precio al sexo es poner precio a la vida.<br />
<br />
Neus</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
Neushttp://www.blogger.com/profile/02176601161807408258noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-5030557315172421642.post-46864806016624493762017-10-10T08:40:00.003-07:002017-10-10T08:42:21.214-07:00Microrelats<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<u style="text-indent: -18pt;"><span lang="CA">Same,
same (en un restaurant baratet de Vietnam, Laos o Cambotja)</span></u></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">Cambrer: Ja sabeu el que voleu?<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">Client 1, sorprès per la quantitat de plats que hi ha per escollir: Em
pensó que necessitarem cinc minuts més per acabar de llegar la carta.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">5 minuts després…..<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">Client 1: Una pregunta, el plat número 3 què és exactament ?<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">Cambrer: Arròs amb verdures<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">Client 1: I el número 4?<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">Cambrer: Arròs amb verdures<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">Client 1: Ah! Es el mateix ?<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">Cambrer: Same, same<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">Client 1: Molt bé. Doncs jo voldré un plat número 3.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">Client 2: jo voldré les verdures amb salsa d’all<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">Client 3: I jo voldré el pollastre amb arròs<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">El cambrer pren nota i surt al cap d’un parell de minuts amb la moto. Torna
portant una bossa amb algunes verdures.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">Passats 5 minuts més el cambrer torna amb els plats i els clients proven el
seu menjar i el dels seus companys.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">Client 1: el meu arròs amb verdure està bo.
A veure les teves verdures? Mmmm.
Són les mateixes que tinc a l’arròs.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">Client 3: el meu pollastre amb arròs també porta les mateixes verdures. El
proper dia que ningú demani les verdures amb all, millor, que a mi no m’agraden
gaire i em toquen de retruc.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<u style="text-indent: -18pt;"><span lang="CA"><br /></span></u>
<u style="text-indent: -18pt;"><span lang="CA">Sóc
un paio vulgar (poble hippie de motxillers al nord de Tailàndia)</span></u></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">Fa pocs dies vam anar a un poble que es diu Pai, al nord de Tailàndia.
Sembla que es va començar a fer famós perquè els hippies de Tailàndia
freqüentaven molt aquest poble. Els
turistes de seguida es van animar, i avui en dia és un poble molt turístic. Tot
i així, segueix essent tranquil. L’entorn acompanya, suposo. Un dels dies que
vam ser aquí vam anar caminant fins a una cascada i els darrers quilòmetres del
camí cada dos minuts una dona ens saludava amb molta alegria i feia gestos
posant-se dos dits a la boca, oferint-nos marihuana. Potser té quelcom a veure
amb la tranquilitat que es respira al poble, tot i haver-hi tants turistes....<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">La qüestió és que el dia abans de marxar vaig anar a treure diners a un
caixer i em vaig oblidar d’agafar la targeta (tot i que no vaig fer cap
encàrrec a les senyores simpàtiques de prop de la cascada).<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">Quan et passa algo així penses: “Mira que sóc soca, com puc ser tan
despistat. Sort que demà em tornaran la targeta quan la vagi a demanar al
banc.” Només et consola sentir-te genuí,
de manera que també penses: “Sóc així d’especial. Què hi vols fer! T’has
d’acceptar com ets.”<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">La meva sorpresa va venir el dia següent quan vaig anar al banc. Sí que
tenien la targeta, i després d’omplir uns quants papers i signar varies vegades
me la van donar. El que em va soprendre va ser quan em van donar un feix de 7 o
8 targetes i em van preguntar si alguna d’aquelles era la meva. Allò provenia
d’un sol caixer ? Acumulada en quant ? Dos, tres dies ? Una setmana, màixm? No
ho sé. Només sé que en aquests casos m’hauré de consolar pensant que a tothom
li pot passar, enlloc de sentir-me diferent.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<u style="text-indent: -18pt;"><span lang="CA"><br /></span></u>
<u style="text-indent: -18pt;"><span lang="CA">La
posta de sol està sobrevalorada (darrer vespre a Mandalay, Myanmar)</span></u></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">Vam estar un parell de dies a Mandalay, la segona ciutat de Myanmar. La veritat és que és un dels indrets que
menys ens van agradar de Myanmar, però en aquest país la gent que coneixes
sempre pot fer que et sentis a gust.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">Agafàvem un autocar a les nou del vespre i vam decidir anar amb les
motxilles als afores de Mandalay, on hi ha un pont de fusta de més d’un
quilòmetre que atravessa un llac. Es un dels atractius turístics de la ciutat;
especialment per anar a veure com surt el sol o com es pon. <o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">Vam sortir una mica justos de temps i com que el taxi era força car vam
optar per un transport local. Després de diversos intents preguntant aquí i
allà ho vam aconseguir. El cobrador ens va fer pagar el doble i això no ens va
agradar gaire. No obstant, estàvem acostumats que a altres països ens cobraven
més que als autòctons per qualsevol cosa, tot i que a Myanmar era el primer cop
que ens passava (o aquesta sensació ens havia donat fins aleshores). Aquest cop
va ser força desagradable perquè el cobrador no en va tenir prou amb cobrar-nos
el doble; a sobre, es reia de nosaltres fent comentaris als altres passatgers. <o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">El vehicle era un model “llauna de sardines” que en un país occidental
hauria portat uns vuit passatgers i allà en portava gairebé trenta, inclosos
els que anaven al sostre, agafant-se com podien. S’aturava a tot arreu, i ben aviat vam
comprendre que no arribaríem a veure la posta de sol. Finalment, vam baixar a
uns 300 metres del llac quan ja era fosc. Ens hi vam acostar carregant les
motxilles amb el consol de que almenys veuríem el llac, i potser el pont des de
la llunyania. Però ja era massa fosc. Ni pont, ni posta de sol que, tot i que
estan sobrevalorades en el meu parer, sempre són boniques de veure...<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">Així que enlloc d’anar cap on era el pont, com que ja no tenia gràcia
veure’l a les fosques, vam anar caminant cap a l’estació de bus. Ara bé, estava
a uns vuit quilòmetres i per on erem nosaltres eren barris pobres on no passava
ni un taxi. Quan ja portàvem una estona vam veure un autocar aturat i vam
preguntar on podiem trobar un transport que ens dugués a l’estació de bus. Ens
van dir que ells mateixos ens hi durien i que en deu minuts es posarien en
marxa. Ens van treure cadires, ens van oferir aigua i tot eren atencions per
part de molts passatgers que baixaven a veure’ns. Al cap d’uns minuts vam veure que parlaven
entre ells i semblava que no es posaven d’acord en alguna cosa. Finalment, ens
van explicar que ells no anaven cap a l’estació i que ens acostarien el màxim
que els hi vingués de camí. Quan vam pujar a l’autocar tot de joves universitaris
ens van aclamar i aplaudir enmig de molt d’enrenou: erem l’espectacle. Tenien
la música posada a un volum força alt i anaven cantant. Ens ho vam passar en gran i vam descobrir
aquesta cançó d’un grup de Myanmar que es diu Iron Cross que posteriorment hem
escoltat moltes vegades. Aquí deixo l’enllaç:</span></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<a href="https://www.youtube.com/watch?v=FSnJ69VrKGE">https://www.youtube.com/watch?v=FSnJ69VrKGE</a></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">I aquí un enllaç de la gresca a l’autobus:<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<a href="https://www.facebook.com/htet.wai.123829/videos/1837335466579260/">https://www.facebook.com/htet.wai.123829/videos/1837335466579260/</a></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<br />
<div class="MsoListParagraphCxSpLast" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">Per
acabar de girar el rumb negatiu que havia près el dia, al lloc on ens va deixar
l’autocar vam preguntar en una botiga on podíem trobar un taxi per arribar a
l’estació i ells mateixos es van oferir per portar-nos. Quan vam arribar a
l’estació estàvem contents i ningú recordava que un revisor ens havia cobrat el
doble i s’havia rigut de nosaltres, ni de que havíem fet la mala elecció d’anar
en transport públic enlloc d’agafar un taxi i ens havíem perdut una posta de
sol sobrevalorada. El que no estava sobrevalorat és el fet que l’autocar que
vam agafar era el millor que hem agafat en tot el viatge; això va ser el punt i
final a un dia que va girar com un mitjó.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpLast" style="text-align: justify;">
<span lang="CA"><br /></span></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpLast" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">Lluís</span></div>
Lluisaohttp://www.blogger.com/profile/14480482268177196487noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-5030557315172421642.post-9095949969868107262017-10-10T08:36:00.000-07:002017-10-10T08:36:18.597-07:00L’espectacle que d’aquí uns anys serà com Sapa<div class="MsoListParagraphCxSpFirst">
<span style="text-align: justify;">A Vietnam vam estar en un poble que es diu
Sapa.</span><span style="text-align: justify;"> </span><span style="text-align: justify;">En els voltants hi ha petits
pobles d’ètnies diferents </span><span style="text-align: justify;"> </span><span style="text-align: justify;">que van
vestits amb roba tradicional de la seva ètnia (la més comú és la Hmong), encara
que avui en dia molts d’ells no van amb aquestes robes i només ho fan pels
turistes. Cada dia pugen a Sapa per vendre artesanies i intentar convèncer els
turistes perquè vagin a casa seva a dormir a canvi de diners.</span></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">Aproximadament mig mes després vam anar a Myanmar,
a un poble que es diu Mindat on viu l’ètnia chin. Les dones d’aquesta ètnia
porten la cara tatuada. La història diu que un rei birmà robava les dones
d’aquesta ètnia perquè les trobava molt guapes. Així que els homes van decidir
pintar-les la cara amb carbó. Però com que s’esborrava van pensar de fer-ho
d’una altra manera que era tatuar la cara barrejant bilis de búfal, greix de
porc i sutge de les plantes fent servir espines per fer el tatuatge. El
tatuatge el feien quan la noia tenia entre deu i quinze anys i l’agafaven entre
unes tres persones. Quan el tatuatge estava acabat de fer, durant la setmana
següent només podien beure líquids perquè la cara estava molt inflamada. Per
sort, el govern de Myanmar va prohibir que
es segueixin fent tatuatges, encara que algunes d’elles ho segueixen fent.<o:p></o:p></span></div>
<table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: right; margin-left: 1em; text-align: right;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgi_FNIp_kbzr_HR2maKycaHKUOUiPkX-90xDBP6JpNBeDAfXEI0hax0Pj370gwSCTjry9hMtY1u-nkqHgvE36LH7-vXt3IasueAsltsChA-82cvbpG84efqYQA7axaR_ibpUqDmZhSAq2r/s1600/DSCN1452+%25281%2529.JPG" imageanchor="1" style="clear: right; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="800" data-original-width="600" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgi_FNIp_kbzr_HR2maKycaHKUOUiPkX-90xDBP6JpNBeDAfXEI0hax0Pj370gwSCTjry9hMtY1u-nkqHgvE36LH7-vXt3IasueAsltsChA-82cvbpG84efqYQA7axaR_ibpUqDmZhSAq2r/s320/DSCN1452+%25281%2529.JPG" width="240" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">La velleta amb tota la cara tatuada</td></tr>
</tbody></table>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">Quan vam arribar al poble no ens va agradar gaire
perquè estava tot ple de boira pixanera. Al cap d’una estona estàvem preguntant
en un hotel i van passar uns nens i nenes que sortien de l’escola i tots se’ns
van quedar mirant com si fossim extraterrestres. Molts ens saludaven i unes nenes se’m van
apropar i es van quedar dient-se coses i empenyent-se cap a mi. Al final se’m
van apropar molt ràpidament i em van deixar una pulsera a la mà. No em va donar
ni temps de dir-lis gràcies. I de lo sorpresa que estava se’m va caure al
terra. Vam anar a buscar-les per dir-lis gràcies i elles se’m van tornar a
apropar i aquest cop em van deixar una creu rosa i van tornar a marxar molt
ràpidament. <o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">El dia següent estàvem anant per anar a veure una dona de l’ètnia molt
velleta que toca la flauta amb el nas i que és l’única que en sap. De camí vam veure moltes dones amb la cara
tatuada.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">Jo penso que d’aquí uns anys serà com Sapa perquè hi haurà molts més
turistes i tots voldran veure aquestes dones de l’ètnia i llavors les dones
buscaran una forma de pintar-se la cara sense que sigui un tatuatge i portaran
la roba típica sense que sigui la seva roba habitual. I tot per aconseguir
diners dels turistes igual que a Sapa.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<span lang="CA"><br /></span></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">Helena</span></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpMiddle">
<br /></div>
<div class="MsoListParagraphCxSpLast">
<br /></div>
<br />
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
Anonymoushttp://www.blogger.com/profile/16408003769336975870noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-5030557315172421642.post-30394504647609444612017-09-25T21:15:00.002-07:002017-09-25T21:15:34.217-07:00Una carrera de fondo<div style="text-align: justify;">
Al final del primer mes empecé a sentirme una funcionaria del viaje. Era el máximo de tiempo que habíamos pasado fuera de casa hasta entonces y añoraba la sensación de saber que había un fin; un fin que me hiciera valorar el tiempo de vacaciones. Y como el final estaba lejano, y visitar cada país de forma aguda era imposible porque había que guardar fuerzas, cronificar el esfuerzo, y también la ilusión, parecía la solución. Era como vivir una eternidad anhelada pero que al cabo de un siglo de tiempo extra se te hace un poooco laaaarga.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: right; margin-left: 1em; text-align: right;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhgw-WSUNaoQ5dENPgCwuZfGeJ3iyLm28Muv_-b1Sw4sJkH6SgVkgV-ZayuN14mJOtdH760RgR5EmkTB6kyPgMxVlwsUAWG_ss4DaU-Wd0M-N68e5UBn-giloElQsCCEJ2D7h7N_aQrNWw/s1600/20170821_115239.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><img border="0" data-original-height="1600" data-original-width="1200" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhgw-WSUNaoQ5dENPgCwuZfGeJ3iyLm28Muv_-b1Sw4sJkH6SgVkgV-ZayuN14mJOtdH760RgR5EmkTB6kyPgMxVlwsUAWG_ss4DaU-Wd0M-N68e5UBn-giloElQsCCEJ2D7h7N_aQrNWw/s320/20170821_115239.jpg" width="240" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">"Nuestro" paraiso en Vang Vieng (Laos)</td></tr>
</tbody></table>
<div style="text-align: justify;">
Acabábamos de llegar a Camboya y el choque de encontrar tanta basura, esparcida y acumulada, me colapsó, a pesar de la belleza de Angkor Wat en Siem Reap. “Tengo ganas de llegar ya a Australia”, le acabé confesando un día a Helena. “Mamá, no puedes pensar así. Como mucho, piensa en el siguiente país”. Después de su sabio consejo, que seguro que se aplicaba a sí misma, empecé a saborear mentalmente Laos. Como el Principito con su cita planeada con el zorro… pero pensar en otro país comporta pensar en pasar la frontera terrestre del país saliente y la del país entrante, y eso es muy pesado, física y mentalmente. Siempre bajo un sol de justicia y una humedad de sauna, y con las mochilas a cuestas, hay que caminar cientos de metros, rellenar un montón de papeles en ambas fronteras y evitar pagar una mordida de funcionarios corruptos que, por pequeño que sea el importe, te reconcome en lo más hondo. A base de socavar su paciencia y de macerar la nuestra, solemos franquear el paso sin soltar ni un céntimo, o pagando mucho menos de lo exigido. Después viene la ardua tarea de buscar un medio que nos transporte por el nuevo país, y sin tener aún dinero en su moneda. Y puede que no haya transportes (ni siquiera coches particulares para hacer autostop), o puede que salga al cabo de unas horas, o puede que sea obligado regatear porque te cobran el triple que a los lugareños. O puede que se den dos de estas circunstancias a la vez...</div>
<br />
<div style="text-align: justify;">
Pero entonces pasa una viejecita con dos bolsas cargadas de ladrillos, una en cada extremo de un palo de madera hincado en su hombro derecho, y vuelvo a la realidad. Recuerdo que estoy gozando de una impagable eternidad vacacional, que soy una turista afortunada, y que el mínimo y buscado peaje por todo ello es habituarme a la realidad de cada país, respetarla y disfrutarla por su carácter excepcional dentro de mi cotidianidad.</div>
<br />
Y ya en Laos, después de bañarnos en cascadas deslumbrantes por su salvaje belleza, o en el nacimiento de ríos de aguas azules y refrescantes, paisajes agrestes, frondosos e impenetrables; después de disfrutar de unos días de descanso en un bungaló de una isla del río Mekong, extasiados ante tanta agua y tanta isla de todos los tamaños, recuperé la ilusión por el viaje, siendo consciente de que estaba emprendiendo una nueva manera de viajar para mí: el viaje de larga duración.<br />
<div>
<br /></div>
<div>
Neus</div>
Neushttp://www.blogger.com/profile/02176601161807408258noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-5030557315172421642.post-91994775733481509252017-09-21T07:46:00.000-07:002017-09-21T07:46:07.832-07:00"Elephant Cave"<div style="text-align: justify;">
Els meus pares em volien fer una sorpresa. Quan em van dir que la sopresa era anar a una cova que es deia <i>Elephant Cave </i>em vaig sentir desil.lusionada. Jo pensava que m'havien comprat una motxilla o un elefant de peluix...</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Al dia següent vam agafar un cotxe per anar-hi i, quan vam arribar, enlloc d'una cova vam veure elefants, i em va sorprendre. Jo vaig pensar que potser tenia alguna cosa en comú amb la cova perquè es deia <i>Elephant Cave</i>. I llavors els meus pares em van dir que la sorpresa no era anar a una cova, sinó muntar en elefant. Em vaig alegrar molt!</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
El meu pare i jo vam muntar cadascú en un elefant a la manera laosiana, que és sense cadira. Com que no ens acabaven d'agradar els noms que tenien els elefants, jo al meu li vaig posar Comilona, perquè no parava de menjar tot el que es trobava. I el meu pare li va posar a la seva elefanta el nom de Bambú perquè només menjava bambú. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Després vam anar al riu i els que portaven les elefantes (els <i>mahouts</i>) els hi donaven ordres per a què ens tiressin. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Va ser un dia genial i m'encantaria tornar a muntar en elefant! I encara millor amb la Comilona!</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Helena</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgjAf8Gu4MkPLmA829bmgIW1RlEyKpSagP4ZWaYWeWHpAJf5oEu5-Zn5FLhuMMNDQsRzevC7Z6b3eKWkR2gt3vcYlfHNYtLJAoY1qN5cjBxBAVdK9ik_jxpjGjunygGk7yjrUC_O1wG_8Eq/s1600/2017-09-21_214517.png" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="402" data-original-width="403" height="318" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgjAf8Gu4MkPLmA829bmgIW1RlEyKpSagP4ZWaYWeWHpAJf5oEu5-Zn5FLhuMMNDQsRzevC7Z6b3eKWkR2gt3vcYlfHNYtLJAoY1qN5cjBxBAVdK9ik_jxpjGjunygGk7yjrUC_O1wG_8Eq/s320/2017-09-21_214517.png" width="320" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
Anonymoushttp://www.blogger.com/profile/16408003769336975870noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-5030557315172421642.post-3677270807551283772017-09-02T17:54:00.000-07:002017-09-04T08:40:44.009-07:00Mi nicho sobre ruedas<div style="text-align: justify;">
Regresé del gimnasio a las ocho de la mañana y supe lo que había pasado cuando vi que había siete mensajes en el contestador automático. “Esta máquina y yo somos incompatibles: si está ella, no estoy yo, así que deja tu mensaje después de oír la señal.” Ni siquiera recuerdo a quiénes pertenecían esas voces grabadas, pero supongo que fueron mis hermanas y mis cuñados los que llamaron. Fui rápidamente a casa de mi padre, cerca de la mía, y allí estaba, tumbado, inerte en una cama en el comedor, y ahora empiezo a pensar que quizá se me ha mezclado un espacio con otro, o quizá no. ¿Por qué su cama no estaba en la habitación? </div>
<br />
<div style="text-align: justify;">
Se había desplomado en el lavabo, y su cuerpo vivo o ya muerto había chocado con el inodoro. Su historial médico justificaba de sobras una muerte súbita y por eso vinieron directamente los de la funeraria a retirar su cadáver, enfundándolo en una bolsa azul con cremallera en el medio, y depositado sobre una camilla lo bajaron por la angosta escalera de un antiguo edificio del barrio de Gràcia sin ascensor. Vi y oí cómo lo golpeaban en su intento de sacarlo del edificio, y me dolía, me dolían esos golpes. Me apresuré a salir al balcón cuando llegaron a la portería para verlo en su último paseo por la ciudad. Todo seguía su curso habitual: las motos y los autobuses seguían rodando, la gente pasaba por la acera al lado de mi padre y no se inmutaba, los ruidos de la ciudad eran ajenos a lo que estaba pasando. Para ellos no se había detenido el tiempo. </div>
<br />
<div style="text-align: justify;">
Durante los primeros días busqué consuelo en todo lo que sabía que me proporcionaba felicidad hasta entonces, sin conseguirlo. Pero al tercer día de su muerte, salí a la calle y la ciudad olía a mar, una de esas pocas veces en que su aliento salado penetra hasta la médula de Barcelona, y recuerdo que las hojas de los árboles brillaban e incluso me detuve a observar la caída lenta y cadenciosa de una hoja hasta rozar, con su levedad, la acera. Y lo sentí; sentí un hilo que me conectaba directamente con mi padre, que me conectaba físicamente con mi padre… Aunque la tristeza perduró, la paz se había asentado de nuevo, pero aún quedaba el dolor por aquel golpe que la rotura del aneurisma de aorta abdominal le había infligido en el lavabo. Unas semanas después estaba con mi padre y mi hermana mediana en un parque de atracciones, por primera vez en nuestra vida. Bajábamos una escalera y mi padre trastabilló, y yo lo agarré en el aire, como un pajarillo que acomete su última pirueta, y entre mis brazos se murió. Plácida e indoloramente. Ese sueño curó lo que quedaba por sanar.</div>
<br />
<div style="text-align: justify;">
Recuerdo que de niña pensaba en qué sería de mí en el año 2000. Tendría 34 años... Nunca imaginé que sería el año en que me quedaría huérfana de padre, en que viviría mi segunda muerte importante. O quizá sería la tercera, pues soy nieta de un desaparecido, que es un eufemismo de ser nieta de una persona a la que asesinaron en una cuneta y está enterrado con diez personas más, anónimas, en un lugar ya no desconocido, pero como si lo fuera, porque falta presupuesto y políticas de memoria histórica para establecer conexiones con el ADN de las familias que los buscan. Esta fue mi primera muerte, la que marcó el destino de la familia. La siguiente muerte sería la de su viuda, que acarreó con ocho hijos sola. </div>
<br />
<div style="text-align: justify;">
Soñé y fantaseé con el año 2000 pero jamás pensé en 2017; no sé si hubiera tenido tanta imaginación como para proyectarme en este viaje que estamos realizando. Tampoco entiendo por qué estoy pensando en mis muertos mientras estoy en un autobús nocturno, camino de una isla de Camboya llamada Rong Sanloem. Puede que el hecho de ir tumbada en una especie de nicho sobre ruedas, mucho más cómodo que un asiento, pero espartano como cama, me haya conectado con el nicho elevado del cementerio de Montjuïc en el que hace años depositamos el cuerpo de mi padre. Pero yo también tengo vistas: a Helena y a mí nos ha tocado en el piso superior.</div>
<br />
<div style="text-align: justify;">
El autobús se ha detenido, y por el conducto del aire acondicionado fluye un intenso olor a gasolina y la temperatura se ha elevado de golpe a unos cuarenta grados. Muchos se han despertado, y junto con los que aún no dormíamos, hemos salido disparados al exterior. Pero algunos siguen dormitando en sus camas rodantes. No se dan cuenta de que están durmiendo en el infierno. El conductor trajina con herramientas diversas desde detrás del autobús y el interior del mismo. No confío en que lo pueda arreglar. En nuestro país, el chófer no es un mecánico. Pero aquí, ¿quién sabe? Son las cinco de la mañana y llovizna en una localidad sin nombre para mí en medio de la nada, y ya algunos comercios comienzan a trabajar. La persona que trincha el bloque de hielo, primero con una sierra y luego lo introduce en una máquina oxidada de la cual sale troceado, nos proporciona taburetes a las diez personas que nos refugiamos allí del cansancio, la lluvia y la espera. Entonces vemos que el autobús arranca y empezamos a correr detrás de él con la esperanza de que solo esté haciendo una prueba al motor, pero no. Se va. Sin nosotros. Una de las chicas alcanza el lateral del autocar y lo golpea, una vez, dos veces y finalmente se detiene. Los diez abandonados vamos llegando escalonadamente a la carrera. Entre estupefactos, indignados y temerosos de quedarnos tirados sin nuestras pertenencias, subimos, volvemos a tumbarnos en nuestros nichos sobre ruedas y no comentamos nada. Ni el conductor ni nosotros. Callados, hasta que la lluvia arrecia y empieza a penetrar por las ranuras del techo del bus parcheadas con celo. “Acércate a mí para no mojarte, Helena”. Y así, acurrucadas, acabamos el trayecto.</div>
<br />
Neus<br />
<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEid3KgY6HEPP5fJMr0slV2ZKziEZfLpqrw6pzrWcNGrieEO2ywrnql_R7NGX1VATF5d-ZHB5Pc5dEpo2L9q6kKAvZ-JRZYxkHPFS-mrv2CbK9gYXRqs-B3UH71A6J1mjK3eKVBWWAfZZuY/s1600/20170903_024019.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="1200" data-original-width="1600" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEid3KgY6HEPP5fJMr0slV2ZKziEZfLpqrw6pzrWcNGrieEO2ywrnql_R7NGX1VATF5d-ZHB5Pc5dEpo2L9q6kKAvZ-JRZYxkHPFS-mrv2CbK9gYXRqs-B3UH71A6J1mjK3eKVBWWAfZZuY/s320/20170903_024019.jpg" width="320" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Lluís en su nicho rodante</td></tr>
</tbody></table>
<br />
<br />
<div>
<br /></div>
Neushttp://www.blogger.com/profile/02176601161807408258noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5030557315172421642.post-53014805555773129692017-08-29T02:18:00.004-07:002017-08-29T02:18:33.491-07:00Para mear y no echar gota<div style="text-align: justify;">
En el nostre dia a dia a Santa Eulàlia ja acostumem a passar moltes hores en família. No obstant, hi ha unes hores en què l’Helena va a l’escola, o la Neus va a l’Institut, o bé jo em tanco al despatx a treballar. Així que res a veure amb l’intensiu que estem fent ara, passant les 24 hores del dia junts, pràcticament. Fins i tot ocórre que els temes de conversa es repeteixen i ens hem de posar un màxim de vegades diari per dir “se m’ha fet l’estómac petit” i no avorrir als altres.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
De tant en tant s’agraeix tenir unes hores per a tu i recordar que, a més de formar part d’una unitat familiar adorable, també ets un individu. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
M’agrada aprofitar aquestes estones, especialment, per córrer, o per anar per indrets on les meves dues inseparables no m’acaompanyarien amb tanta il·lusió (per exemple, si hi ha sangoneres). De fet, normalment jo les convido a venir amb mi, però elles declinen l’oferta i faciliten aquestes estones de comunió amb mi mateix. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
El primer d’aquests moments va ser a l’illa de Ko Phangan, a Tailàndia; famosa per la festa de la lluna plena, però que destaca també per tenir unes platges precioses, i algunes d’elles difícils d’accedir. Nosaltres estàvem a Bottle Beach, i des d’allí vaig atravessar un camí pel mig de la selva que em va portar a una altra platja anomenada Coconout Beach. No és una jungla impenetrable plena d’animals ferotges, però sí prou tupida com per a que només puguis avançar pels camins que ja estan creats. La idea era sortir a córrer, però el desnivell del camí va deixar la sortida en una passejada a bon ritme, més aviat.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
La segona escapada va ser a l’illa de Ko Rong Samloen, a Cambodja. Una illa que té dos punts d’arribada principals: o bé en un poble de pescadors, nucli més important de l’illa; o bé on es cocentren la major part de ressorts turístics, més a prop de les platges més conegudes. Nosaltres ens vam decantar per la primera opció, el qual va comportar un desencant inicial perquè els autòctons són força bruts, i una posterior reconciliació quan vam investigar les platges dels voltants. Però si volies anar a les platges de l’altre extrem de l’illa havies d’anar en barca. A mi em feia il·lusió anar-hi pel meu propi peu, així que em vaig posar a investigar. Els guiris que treballen en els hostals i porten anys vivint allà em donaven informació poc clara: uns que no s’hi podia accedir per terra, d’altres que eren més de cinc hores de camí…. Només coincidien en que no hi havien anat mai. I almenys un d’ells sí que em va saber dir on començava el camí. Així que, havent esmorzat, cap allà em vaig dirigir, i en menys de tres quarts d’hora em plantava en una població on em van dir que l’única manera de seguir era amb un taxi boat perquè hi havia una part de manglar per on no hi havia camí. Els hi vaig dir que no portava diners i que si podia atravessar per l’aigua, al qual em van respondre que sí que era possible, però que ells em podien portar de franc si esperava vint minuts a que acabessin les cerveses, al qual vaig accedir. Per fer més amena l’espera em van convidar a la cervesa més aigualida que he provat mai, i després vaig descobrir el motiu, ja que posaven un bloc de gel gegant en un bidó d’uns 10 litres, i allí anaven buidant llaunes de cervesa calentes. Els vint minuts es van multiplicar per tres, i en aquest temps vam brindar unes dues centes vegades i vam acabar amb un pack de 24 llaunes, però va estar distret, i a més em vaig estalviar mitja hora d’atravessar el manglar per l’aigua i mitja hora més de caminar per la selva. Em van deixar a Sarracen Bay, i des d’allí vaig anar fins a dues platges: Sunset Beach i Lazy Beach, veient monos pel camí. I la tornada sí que la vaig fer sencera, incloent la mitja hora amb l’aigua fins al pit, per atravessar el manglar.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
La tercera sortida va ser de nou en una illa. Suposo que al ser petites conviden més a que les inspeccionis exhaustivament. L’illa es diu Don Det i té la particularitat de ser una illa en un riu, en la regió de les mil illes en el riu Mekong, tot i que en l’estació de pluges el nivell de l’aigua puja i no n’hi ha tantes… El més destacable d’aquestes contrades són els ràpids i cascades que fa el Mekong i la possibilitat de veure dofins d’Irawady; uns dofins de riu que no tenen musell i que malauradament són en perill d’extinció. La vegetació de l’illa està formada, principalment, per camps d’arròs, canyes de bambú i uns pocs arbres. De manera que vaig sortir ben aviat per evitar al màxim les hores de sol. La idea era atravessar tota l’illa, creuar per un pont a l’illa veïna, i recórrer aquesta fins a l’altre extrem, on hi havia opcions de veure els dofins i es podien observar alguns dels ràpids del riu. Entre anar i tornar eren uns 20 quilòmetres. Vaig veure els ràpids, però no vaig veure dofins (sembla que la temporada de pluges no és el millor moment). I de tanta estona corrent sense veure aigua quan vaig arribar a casa em vaig espantar perquè vaig fer un pipi ben curtet i d’un color pràcticament vermell. Així que vaig aprendre la lliçó de portar aigua quan surti a córrer.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Ara ja som al nord de Laos i en els darrers dies he fet un parell d’escapades més. Primer des de Nong Khiaw, una població a la riba del riu Nam Ou. L’objectiu inicial era pujar a un mirador però quan començava a pujar em van demanar dos euros per passar. No portava els diners, però, a més, detesto pagar per caminar per la muntanya. Així que me’n vaig anar a investigar si era cert el que m’havia dit el dia anterior un operador turístic: “no es pot anar per terra des de Nong Khiaw a Muang Ngoi perquè en temporada de pluges el camí està massa enfangat i només s’hi pot anar pel riu”. La meva mentalitat matemàtica no admet negacions (o afirmacions) tan rotundes. Vaig fer una tercera part del camí, aproximadament, ja que en total eren 16 quilòmetres, i hi havia molt de fang i costava avançar. Així que la conclusió final és que no puc assegurar que s’hi pugui anar, però jo crec que sí. I de fet varies vegades vaig preguntar per Muang Ngoi assenyalant el camí i em deien que anava bé (del qual dedueixo que sí que s´hi podia arribar). Total, vaig arribar a casa havent passat per un parell de poblets i amb fang fins als tormells. El calçat va mutar de blau a marró íntegrament.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
I per acabar amb aquesta entrada que s’està fent eterna acabo amb la darrera sortida, la qual va ser ahir. Resulta que al nord de Laos i de Tailàndia hi ha molts grups ètnics que viuen en petits poblats a les muntanyes. D’entrada ens feia il·lusió conèixer aquestes minories ètniques: com viuen, visitar-los, o fins i tot dormir en el seu poblat si es donava el cas. Però ha estat una decepció comprovar que tots els turistes ho volen i això s’ha convertit en un negoci. A la població on som ara, Muang Khua, ens demanaven 120 euros pels tres per anar a visitar un poblat sense ni tan sols passar la nit. Així que el propòsit de la meva sortida era anar a una població d’aquestes. Des del nostre poble en teníem una a cinc quilòmetres i una segona a vuit quilòmetres, pel mateix camí, i aquest era el meu objectiu. Les ètnies que hi habiten són els khamu, però el que no es veia en el mapa era que tot era costa amunt. El camí era una pista per on passaven motos, així que no era molt agraït, però conforme anaves pujant les vistes compensaven. La primera població no quedava en el mateix camí, de manera que em vaig desviar i hi vaig entrar. D'entrada no veia a ningú; només cabanes petites fetes de bambú, gallines, porcs, ànecs, gossos, per tot arreu. Quan vaig veure gent, de cop i volta em vaig sentir invasiu, i vaig tornar enrere i vaig seguir pel camí principal fins arribar a la segona població. Aquest cop les cases quedaven a ambdós costats de la carretera, de manera que no vaig sentir que els violentava. Però a la pràctica sí que ho vaig fer, i aquí ve l’anècdota del dia, ja que dos nens de tres o quatre anys que voltaven per allà nus en veure’m van començar a plorar i van sortir corrent cap a la seva mare. El que em va semblar és que aquestes poblacions no són les poblaciones on et porta el guia perquè no vesteixen roba tradicional i això no llueix, i aquests nens petits mai havien vist un occidental. Aquesta vegada, per sort, sí que portava aigua, però ja era l’hora de tornar cap a l’hotel. Demà creuem a Vietnam i anirem a Sapa, a la muntanya, on de bien segur, esperen noves escapades; amb aigua, això sí, per pixar i vessar gotes !</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Lluís</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div>
<br /></div>
Neushttp://www.blogger.com/profile/02176601161807408258noreply@blogger.com6tag:blogger.com,1999:blog-5030557315172421642.post-51103809288834365392017-08-15T21:05:00.001-07:002017-08-15T21:05:54.681-07:00Sensación de libertad<div style="text-align: justify;">
Cuando llegas a Tailandia, y tampoco cambia mucho en Camboya, te sorprende ver que los motoristas no llevan casco. Ni el conductor, ni los múltiples acompañantes que pueden transportar. Hasta cinco personas hemos visto en una moto. Las combinaciones son infinitas: un adulto con un perrazo entre las piernas y un niño de tres años detrás; un adulto con un niño delante y otro niño detrás; un adulto con un bebé en una especie de mochila, dos niños en medio y la madre al final; un niño de diez años con tres amigos más pequeños que él; tres adultos y una maleta; una madre con un bebé en su pierna izquierda, sujeto con su brazo izquierdo, mientras conduce con la mano derecha y su hijo de dos años la abraza por la espalda, dos adultos con una rueda de tractor en medio o con una escalera de 4 metros de largo agarrada entre tres, y así hasta el infinito. Y todos sin casco.</div>
<br />
<div style="text-align: justify;">
No puedo evitar recordar las innumerables campañas de seguridad vial que tengo tatuadas en la memoria y, por lo tanto, no puedo evitar pensar que un motorista no tiene nada con qué protegerse en caso de accidente. Pero entiendo que tenemos culturas diferentes, de hecho no veo a nadie del país caminando, o van en moto o en una Pick up (en el caso de Tailandia), o en moto o en un Lexus (en el caso de Camboya). Sin duda se trata de una observación poco minuciosa, y nada científica, desde un punto de vista estadístico, tanto como decir que en Albania todos conducen un Mercedes, pero es que en Albania casi todos tienen un Mercedes, de hace cien años o nuevo, pero lo tienen. Entonces empiezas a ver a los turistas occidentales que han alquilado una moto y tampoco llevan casco. “Ah, es que los cascos que te alquilan son de chicha y nabo, y no sirven para nada”, te comentan algunos. Pues será así. Pero también ves que los turistas van de tres en tres. ¿Qué? ¡Y sin casco! Y después ves una familia occidental en moto: un niño de tres años delante, el padre con las manos en el manillar rodeando a su hijo, la madre detrás, y en su espalda lleva una mochila de crianza amorosa y respetuosa, con un bebé de unos ocho meses dentro. Todos sin casco. </div>
<br />
<div style="text-align: justify;">
Y vuelvo a recordar todas las campañas de la DGT. Aunque años de publicidad han neutralizado años de concienciación vial. Recuerdo un anuncio de una marca de coches: un hombre iba conduciendo por una carretera más que solitaria, él solo allí, rodeado de una naturaleza plácida, bella y esplendorosa, y se veía su brazo izquierdo, apoyado en la ventanilla bajada, y cómo se le erizaba el vello con el viento. Vendían la sensación de libertad, de placer, como la que se debe de sentir yendo en moto sin casco… Pero durante el viaje a menudo se me llena la boca de comentarios contrarios a esta práctica un pelín kamikaze de ir sin casco y llevar niños en la moto, hasta que nosotros no encontramos un transporte económico para ir al parque nacional de Khao Yai (Tailandia) y hacemos autostop. De siete veces que levantamos el dedo, siete veces pararon al instante. ¡Esto no pasa en nuestro país! “Korp kun kap”, decíamos nosotros, “korp kun kap”, respondían ellos alzando sus manos juntas hasta la altura de su boca y arqueando un poco la espalda hacia delante. </div>
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi7aXfWls78aOHfh5G2K3_EJhr8hLWTkLMBXvxggVmg-x6aic9xx32WI4f70WAssCkMMyZ4jSR9Mlk3yqhAylvvhfpDx7rxImjuvs6A6BL0pZ__ojuoMYpm2beLvhcMAWEE-Qbg-XfKJYk/s1600/IMG-20170812-WA0005.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="1200" data-original-width="1600" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi7aXfWls78aOHfh5G2K3_EJhr8hLWTkLMBXvxggVmg-x6aic9xx32WI4f70WAssCkMMyZ4jSR9Mlk3yqhAylvvhfpDx7rxImjuvs6A6BL0pZ__ojuoMYpm2beLvhcMAWEE-Qbg-XfKJYk/s320/IMG-20170812-WA0005.jpg" width="320" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
Una persona hizo más kilómetros de los que le tocaban para llevarnos hasta el parque, un enorme parque en el que para desplazarnos en busca de elefantes, gibones, osos, tigres, ciervos, cascadas… tuvimos que levantar muchas veces más el dedo pulgar de la mano derecha con una efectividad del cien por cien. Y la última persona, hasta paró para comprar un refresco para él y nos regaló tres refrescos a nosotros, e insistió para dejarnos, no en la ciudad en la que teníamos el hostal, sino directamente en nuestro alojamiento, y así lo hizo. ¡Esto no pasa en nuestro país! De siete vehículos, seis eran pick ups, y nos llevaban allí, en la caja enorme trasera, sin techo, sin asientos, sin cinturón de seguridad, vibrando al viento, sintiéndonos parte de aquellas altas copas de los árboles que se convertían en nuestro cielo, empapándonos de los sonidos de la selva. “Korp kun ka” le dijimos cuando nos dejó sanos y salvos en nuestro hostal, “korp kun kap” nos respondió él, con un saludo budista, repetido varias veces. Parecía que él se sentía aún más agradecido que nosotros por ayudarnos.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Korp kun ka, Tailandia,</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Neus</div>
<div>
<br /></div>
Neushttp://www.blogger.com/profile/02176601161807408258noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-5030557315172421642.post-91891420326993561372017-08-09T09:44:00.002-07:002017-08-09T21:29:07.278-07:00De platja en platja<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;">Des de la darrera entrada ha plogut molt, però tampoc tant si tenim en compte que som en temporada de pluges per aquí.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;">Pel camí s'ha mort el portàtil: positiu per l'esquena, però negatiu per la vena productiva; pel camí hem estat dormint en llocs sense connexió a Internet; però per sobre de tot, el camí ha estat prou distret i estimulant com per fer-nos deixar de banda el <i>blog</i> durant uns dies.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;">La recerca de la platja idílica va tenir el punt culminant a l'illla de Koh Tao. Allí em van regalar un curs de <i>Open Water</i> que m'acredita per poder fer submarinisme fins a 18 metres de profunditat. Les platges d'aquesta illa et feien sentir com si fossis en una peixera sense necessitat de fer submarinisme; únicament amb un tub. L'ampolla d'oxígen aportava una ingravidesa que et feia sentir com si volessis, quelcom que no imaginava abans de viure l'experiència.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;">Vam intercalar una nova visita a una illa on vam conèixer les sangoneres del Parc Nacional de Kao Yai, a l'interior de Tailàǹdia, passant ràpidament per la capital, i atipant-nos de monuments Jemers, ja a Cambotja, a Angkor Wat. </span><br />
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;">I la següënt illa va ser Koh Rong Samloen; amb un inici depriment, entrant en un petit port en construcció, com qui fa una gincama, fent equilibris per sobre de taulons mig podrits, i arribant a un petit poble de pescadors ple d'escombreries. Però li vam acabar trobant l'encant. A la que t'apartaves de la població era més fàcil trobar indrets amb màgia; platges més verges que a Tailàǹdia, tot i que probablement per poc temps veient el ritme al que construien més i més bungalows..... I el fet que no circulessin cotxes per l'illa i que no hi hagués carreteres feia més emocionafnt recorre-la de dalt a baix, a través de la jungla. Però el que caracteritzava a l'illa, principalment, era la fluorescèǹcia que emetia el plàncton, i que es podia apreciar quan es feia fosc, banyant-se a la platja i removent l'aigua, assistint a uns focs d'artifici muts, però excitants.</span><br />
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;">Tot plegat fa que hi hagi molt motius per aquest silenci d'un parell de setmanes. I esperem que n'hi hagi més, ja que segur que serà un bon senyal.</span><br />
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;">Lluís</span><br />
<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh2ZVNNw9U6V51bYsYXw7OesqITifZw6HRH50X3t0MFX0jleG0I7LXVGqKU5J1EinIQIYLKCdCQnOtMEB1shcfNJ50mRZdEH0MPe0r_XJ5E_kLhmTeHY_gVvB7RU-eWpTL4RAh1wRIP83g/s1600/DSCN0781.JPG" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="1200" data-original-width="1600" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh2ZVNNw9U6V51bYsYXw7OesqITifZw6HRH50X3t0MFX0jleG0I7LXVGqKU5J1EinIQIYLKCdCQnOtMEB1shcfNJ50mRZdEH0MPe0r_XJ5E_kLhmTeHY_gVvB7RU-eWpTL4RAh1wRIP83g/s320/DSCN0781.JPG" width="320" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Peixera de Koh Tao</td></tr>
</tbody></table>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;"></span></div>
</div>
Neushttp://www.blogger.com/profile/02176601161807408258noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-5030557315172421642.post-65782777457523936202017-07-20T05:43:00.000-07:002017-07-20T06:06:08.331-07:00Microcosmos<div style="text-align: justify;">
Al llegar a un lugar apartado de Tailandia siempre esperas encontrar el paraíso, tanto en sus playas como en su vegetación y sus gentes. Después de bajar de una embarcación para doce personas, crees que esos doce somos los elegidos para repoblar la tierra virgen y bella. Y a esos doce les sumas unos dos mil más, y te das cuenta de que somos una masa ingente de guiris que, como hormigas, vamos saliendo de nuestros escondrijos y nos dispersamos en busca de todos los tópicos pensables.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Nada más llegar a nuestro pequeño e inconfortable bungaló de un alojamiento que incluía en su nombre la ampulosa palabra “resort” y que no le hacía justicia, al menos en nuestro caso, conocimos a dos chicos de Cáceres. Luego fuimos a la piscina y conocimos a una familia de París de ascendencia asiática. Y, allí mismo, encadenamos una charla en francés con otra en español, al entablar conversación con una pareja gallega, mientras la piel se nos arrugaba más y más. Y llegó la hora de comer y, tras una no muy incesante búsqueda del lugar más barato, porque el hambre acuciaba, fuimos a parar a un bar ante el mar en el paseo. Y al cabo de unos minutos, llegó la familia francesa y se colocó detrás , y al cabo de más minutos llegó la pareja gallega y también se quedaron en ese bar. ¿Casualidad?</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Después de comer fuimos a la playa en busca de esas aguas turquesas tan famosas pero encontramos unas aguas revueltas marrones pero muy cálidas que nos regalaron revolcones con sus olas. Al regresar a la toalla, a la izquierda estaba tumbada la familia de París y a su lado, los dos chicos de Cáceres. ¿Casualidad?</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
La casualidad fue que en ese momento vivimos todos juntos la experiencia de tener una serpiente preciosa de tonos azulados y verdosos paseándose por la arena, sorteando con su andar serpenteante las toallas. Dicen que suelen caer de los árboles o que descienden de los mismos. Ese es el hábitat de las serpientes, de los monos, de los varanos pero no de los tailandeses. Ellos están allí para trabajar para nosotros, los turistas, en ese microcosmos artificial del cual sacamos tantas fotos para mostrar cómo viven los tailandeses. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Neus<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<iframe allowfullscreen="" class="YOUTUBE-iframe-video" data-thumbnail-src="https://i.ytimg.com/vi/FWwZrzFG5yg/0.jpg" frameborder="0" height="266" src="https://www.youtube.com/embed/FWwZrzFG5yg?feature=player_embedded" width="320"></iframe></div>
<span style="font-size: x-small;"> Vídeo grabado por nuestros vecinos de Cáceres. ¡Gracias!</span></div>
Neushttp://www.blogger.com/profile/02176601161807408258noreply@blogger.com12tag:blogger.com,1999:blog-5030557315172421642.post-32267526790312525422017-07-20T00:00:00.002-07:002017-07-20T00:00:42.325-07:00Zoològic gratis a la platja (continuació)<div style="text-align: justify;">
Vam anar a una població que es diu Khanom per veure dofins roses al mar. I vam anar a preguntar per fer un tour i ens van dir que només hi havia un cinc per cent de probabilitats de veure’ls perquè feia molt vent. I vam decidir no fer el tour.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Al cap d’una estona vam anar a la platja amb la intenció de passejar una estona i agafar petxines, i la Neus va veure algun animal que semblava un dofí, i en Lluís i jo al principi no ens ho crèiem, fins que vam mirar cap al mar i vam veure dos dofins roses! </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Vam tenir molta sort!</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Helena</div>
<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj3m7yHNMNq7X-uHBqxdWfQlg3EEUnFjf-hwQdxrLWTug4dUL-T5s10Mmw-aNHHfWxjmUDt4ebp63lQeSVvqYisLRgZ9iharf95dImLBu4vRU36SpzF4Ni79iyoakktbEY88LIUmTF-VcI/s1600/Foto-5-delfines-2-1024x682.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="682" data-original-width="1024" height="213" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj3m7yHNMNq7X-uHBqxdWfQlg3EEUnFjf-hwQdxrLWTug4dUL-T5s10Mmw-aNHHfWxjmUDt4ebp63lQeSVvqYisLRgZ9iharf95dImLBu4vRU36SpzF4Ni79iyoakktbEY88LIUmTF-VcI/s320/Foto-5-delfines-2-1024x682.jpg" width="320" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Foto de la web de turismotailandes.com</td></tr>
</tbody></table>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
Neushttp://www.blogger.com/profile/02176601161807408258noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-5030557315172421642.post-72792616144525289472017-07-17T19:39:00.000-07:002017-07-17T19:39:09.313-07:00Zoològic gratis a la platja<div style="text-align: justify;">
Avui hem anat a la platja i el meu pare i jo hem anat en busca de petxines fins al final i enlloc de trobar petxines hem vist monos. Hem volgut anar a avisar a la mama i al costat de la tovallola de la mama ens hem trobat una serp verda i bastant allargada i que semblava verinosa.</div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
I de camí de l’hotel, en una riera amb aigua estancada, hem sentit soroll a l’aigua i hem vist que sortia el cap d’un animal. Al principi pensàvem que era una iguana, però després ens hem assabentat que era un varano.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
No m’imaginava poder veure tants animals anant a una platja!</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Helena</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: justify;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg_oJDBOUK4djb-ivEZ4NpAzIMZvGHz023M9wcdbaBFAXycBEfDxJ15_qBGtJPeiUk1sLfcbGKWFQ4fyuUJFZlBbBSSdhJhUzyZHIndEtS05w9N2RFB8W9lAqXqhqCB5j0LMC-DAJ1nF2c/s1600/IMG-20170717-WA0000.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1200" data-original-width="1599" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg_oJDBOUK4djb-ivEZ4NpAzIMZvGHz023M9wcdbaBFAXycBEfDxJ15_qBGtJPeiUk1sLfcbGKWFQ4fyuUJFZlBbBSSdhJhUzyZHIndEtS05w9N2RFB8W9lAqXqhqCB5j0LMC-DAJ1nF2c/s320/IMG-20170717-WA0000.jpg" width="320" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
Neushttp://www.blogger.com/profile/02176601161807408258noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-5030557315172421642.post-88591170416882879162017-07-17T19:29:00.002-07:002017-07-17T19:29:21.836-07:00A la recerca de la platja….<div style="text-align: justify;">
Jo sóc més de muntanya que de platja, sense cap mena de dubtes. Ara bé, quan portes sis dies a Egipte fent turisme a més de quaranta graus i saps que en breu aterraràs a Phuket, et venen moltes ganes de banyar-te.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
No obstant, quan vam arribar a l’aeroport de Phuket ja es feia fosc. Així que vam fer via cap a un petit bungalow que teníem reservat a només un quart d’hora caminant des de l’aeroport. L’endemà l’Helena va dormir fins les dotze passades, ja que estava esgotada. Ja era hora de sortir de l’habitació i enlloc d’anar a fer un bany a la platja vam fer via a agafar l’autobus de camí cap a Krabi. Fugíem del Lloret de Mar tailandès (de fet he sentit dir que Phuket és com Lloret multiplicat per 10, glups). </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
El que no sabíem és que Krabi és una petita ciutat costera que és un bon centre d’operacions per a visitar molts punts d’interès, però tot i tenir el mar a la vora, on té platja. Això no ens ho vam acabar de creure, de manera que vam anar a veure el mar i, efectivament, ens vam quedar amb les ganes de fer el primer bany. El màxim al que vam poder optar va ser a agafar unes poques petxines, una de les principals aficions de l’Helena quan som a la platja. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
El dia següent vam voler comprovar que era cert que hi havia platges a prop nostre. I amb aquest propòsit vam pujar 1260</div>
<table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: right; margin-left: 1em; text-align: right;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhvjsMQt8ye619Ssu5gPrifQvHtQplZnT8uiI_zC0kNpC3cqhONfNtLqKYchQSZ8eEfbJnC3O6cjwZJBUuNpCJ9slJ5qfqC7a033xO8AiPvMMdNb2yOyxpy9-hTsAVH1aAW91O4andV3HE/s1600/IMG_20170716_124622+%25281%2529.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="1200" data-original-width="1600" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhvjsMQt8ye619Ssu5gPrifQvHtQplZnT8uiI_zC0kNpC3cqhONfNtLqKYchQSZ8eEfbJnC3O6cjwZJBUuNpCJ9slJ5qfqC7a033xO8AiPvMMdNb2yOyxpy9-hTsAVH1aAW91O4andV3HE/s320/IMG_20170716_124622+%25281%2529.jpg" width="320" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Platja Ton Sai en Railay</td></tr>
</tbody></table>
esglaons, alguns d’ells de pràcticament mig metre, fins arribar a un monestir budista a dalt de la muntanya. Fins i tot vam encendre una barreta d’incens, amb el corresponent donatiu, per demanar, si us plau, poder fer un bany a la platja (però això no ho digueu a ningú que sinó no es compleix….).<br />
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
I avui hem agafat una petita embaració que ens ha portat a una platja preciosa a la “població” de Railay. Les cometes les poso perquè de tailandesos n’hi ha pocs. Més aviat és un resort gegant. Això sí, la platja preciosa. L’únic que es pot demanar és que no sigui temporada de pluges per a que els colors de l’aigua puguin ser més bonics; però segur que això comportaria haver de compartir la platja amb el triple de turistes. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
No es pot demanar tot…..</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Lluís</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
Neushttp://www.blogger.com/profile/02176601161807408258noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5030557315172421642.post-61935807199429087872017-07-13T11:16:00.000-07:002017-07-13T11:19:49.558-07:00Fruites exòtiques de Tailàndia<div style="text-align: justify;">
Des que hem arribat a Tailàndia, del poc que hem vist, el que més m'ha sobtat és que hi ha moltíssima vegetació i moltes fruites estranyes. </div>
<div style="text-align: justify;">
Per exemple, hi ha una que és gran, verda i punxeguda per fora. I quan l'obres fa molta pudor. En el nostre hotel posa que està prohibit entrar amb aquesta fruita. Es diu durián.</div>
<div style="text-align: justify;">
Hi ha una altra que per dins és lila i té gust de pera, però més dolça. Per fora és d'un color entre lila i rosa i la pell té diferents capes (a la foto ho veureu millor). Aquesta em penso que es diu fruita del dragó.</div>
<div style="text-align: justify;">
Una altra és vermellosa i té com punxes. Són fruits petits. No els hem provat però els hem vist al mercat i la forma és ovalada. </div>
<div style="text-align: justify;">
També hem vist plàtans mini, pinyes, papaies, mangos, síndries, rambután, mangostán, etc.</div>
<div style="text-align: justify;">
Us deixo un enllaç perquè veieu fotos:</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
http://www.mundo-nomada.com/articulos/frutas-tropicales-de-tailandia</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
I també fotos nostres:</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Helena</div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjv4Hm43xdHHOAz53-dU5Tx0s6R1MsHqIkND_g11rKN2OXLFyaiwQP5zj_MKwH7ftY5NEBrjsjMmWgP8X_0wBoUfuDr4RzcwgS4TG_xul5rKiiqELqVhATRy2upbAdFZnGnfvRB6ZZOe-pq/s1600/collage.png" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="424" data-original-width="436" height="311" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjv4Hm43xdHHOAz53-dU5Tx0s6R1MsHqIkND_g11rKN2OXLFyaiwQP5zj_MKwH7ftY5NEBrjsjMmWgP8X_0wBoUfuDr4RzcwgS4TG_xul5rKiiqELqVhATRy2upbAdFZnGnfvRB6ZZOe-pq/s320/collage.png" width="320" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
Anonymoushttp://www.blogger.com/profile/16408003769336975870noreply@blogger.com6tag:blogger.com,1999:blog-5030557315172421642.post-83168852076717449462017-07-13T08:21:00.001-07:002017-07-13T08:21:26.119-07:00Sensaciones<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;">Son buenas, sí. Ahora que ya hemos salido de El Cairo y sus alrededores me doy cuenta de que el regusto que me ha dejado es bueno, y mucho mejor que en la anterior visita, cuando el buen recuerdo se lo quedó el crucero por el Nilo. Porque patear una ciudad de 18,5 millones de habitantes deja huella. La muesca en el cinturón tiene sus claroscuros, y es esa combinación de luces y sombras la que aporta una dosis de realidad permeable positivamente en el recuerdo. </span></div>
<br />
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;">Aprecio su amabilidad, demostrada en el gesto de algunos cairotas que, <i>motu proprio</i>, negociaban por nosotros los precios para que no nos cobrasen más que a ellos. Y en sus saludos espontáneos y sus sonrisas establecían una comunicación amable y hospitalaria. Pero también, durante todos los días estaban los vendedores de objetos diversos o algunos que se ofrecían para improvisar unas pocas explicaciones y convertirse en tu guía por doquier. Esa es la otra cara de la moneda, la de la sombra, pero bien mirado esa es mi sombra, no la suya; para ellos es su forma de ganarse la vida. Trabajar bajo un sol de justicia intentando que un turista te compre algo a regañadientes no es jauja... ¿O acaso deberían buscarse otro trabajo para que yo pueda hacer el guiri sin tener que decir "la, shukran" a diestro y siniestro? No. </span><br />
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: verdana, sans-serif;">Y la palma de las sensaciones se la lleva mi lugar favorito: Family drink. Fresquísimos zumos de frutas jugosas, sabrosas y dulces h</span><span style="font-family: verdana, sans-serif;">echos al momento</span><span style="font-family: verdana, sans-serif;">... ¡Encima a precios irrisorios! Aaagh, desde la mañana pensaba en el momento en que pasaríamos cerca de Family drink al final del día, sudorosos y cansados, esperando dar una tregua al calor de 40 grados, seco pero duro como una lapidación de rayos solares. Había más sitios como este pero mi Family drink ya lo tengo archivado en la carpeta de las graaandes sensaciones dignas de ser recordadas y revisitadas siempre. ¡Al nivel de la granita de ricotta con fragole e brioche de Capo d'Orlando en Sicilia!</span><br />
<span style="font-family: verdana, sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: verdana, sans-serif;">A vuestra salud,</span><br />
<span style="font-family: verdana, sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: verdana, sans-serif;">Neus</span><br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEifvelym1beSwcaLFnF3sgODXPP83l5-jld8hAYoi3pBMCCVzjzWI9WKnoGwoBD83d-N87aIspD_u2n6zwDAGjyvmIMgLQqYgdHKScTBXkjzOx2FZDCjIH5m8uRalFvYU0Hmr4LTgbH9q4/s1600/zumos+egipcios+%25281%2529.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1600" data-original-width="1600" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEifvelym1beSwcaLFnF3sgODXPP83l5-jld8hAYoi3pBMCCVzjzWI9WKnoGwoBD83d-N87aIspD_u2n6zwDAGjyvmIMgLQqYgdHKScTBXkjzOx2FZDCjIH5m8uRalFvYU0Hmr4LTgbH9q4/s320/zumos+egipcios+%25281%2529.jpg" width="320" /></a></div>
<br />
<span style="font-family: verdana, sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: verdana, sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: verdana, sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: verdana, sans-serif;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
Neushttp://www.blogger.com/profile/02176601161807408258noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-5030557315172421642.post-71890339486852262382017-07-09T14:12:00.000-07:002017-07-09T14:40:03.905-07:00Espectacle de derviches<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;">Una de les activitats que hem fet ha estat anar a veure els giróvagos. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;">L'espectacle consistia en un grup de persones que giraven, tocaven instruments i un que cantava. Hi havia un instrument que era allargat, amb poques cordes i es tocava amb un arc i que sembla ser que es diu rebaba. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;">Jo em pensava que el que farien seria girar tota l'estona i no tocar instruments, però l'espectacle era molt variat i em va agradar molt.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;">Un dels giróvagos va girar com vint minuts seguits i només de mirar-lo ens marejàvem.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;">Si mai aneu a un país on hi hagi sufis, com Turquia o Egipte, etc, no us ho perdeu !</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;">Helena</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjqYLx4dZ2iUOfLt5zyFaYHokLwMC_e9h52ehiYyukudgxtPnRZ5EM5OF0L1HYKkcpkB0QzyglWIhhU1_3EnB3tyd4V-NbiC4w_F6wV1WMLOkioLDxaLwK5mx5kLICxxb_7dCy-KAFbt_EP/s1600/derviches.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1200" data-original-width="1600" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjqYLx4dZ2iUOfLt5zyFaYHokLwMC_e9h52ehiYyukudgxtPnRZ5EM5OF0L1HYKkcpkB0QzyglWIhhU1_3EnB3tyd4V-NbiC4w_F6wV1WMLOkioLDxaLwK5mx5kLICxxb_7dCy-KAFbt_EP/s320/derviches.jpg" width="320" /></a></div>
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;"><br /></span></div>
Anonymoushttp://www.blogger.com/profile/16408003769336975870noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-5030557315172421642.post-3881823545889313852017-07-08T09:18:00.001-07:002017-07-09T14:50:49.430-07:00Welcome to Egypt<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;">Cuando estuve en Egipto por primera vez, en 1995, también fue después de una temporada sin recibir turistas debido a conflictos internos y recuerdo que nos trataban con mucho respeto, casi como si fuéramos un cristal delicado y valioso, pero en esta ocasión es casi un clamor generalizado: por donde pasamos oímos "Welcome to Egypt", no solo de los vendedores, ávidos de hacer una buena transacción, sino de la gente con la que te cruzas por el camino. </span></div>
<div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;"><br /></span></div>
</div>
<div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;">Y también es cierto que los caminos que nosotros trazamos no son los más frecuentados por los turistas, en el caso de que hubiera turistas. Los pocos que te encuentras están en el Museo Egipcio y en las pirámides de Giza y poco más. Por la calle, no. Hay turismo de otros países árabes, pero no hay occidentales prácticamente. Las medidas de seguridad abundan y a veces estremecen: esta mañana, sin ir más lejos, hemos visto que usaban un pastor alemán para detectar explosivos en los coches que accedían al párquing del Museo Egipcio, y para entrar al recinto del Museo a pie, se han de pasar tres controles de seguridad (aunque algún segurata no se toma su función muy a pecho, puesto que a Lluís le sonó la alarma del arco en una ocasión y se conformaron con tocarle los bolsillos del pantalón y comprobar que llevaba monedas).</span></div>
</div>
<div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;"><br /></span></div>
</div>
<div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;">Alrededor de embajadas, ministerios, museos, sitios de interés turístico e iglesias cristianas de diferentes religiones la presencia policial y las barricadas son extremas, incluso colocan puentes levadizos modernos y controlados por control remoto para impedir la entrada de los coches no autorizados. Cuando uno lo ve, el instinto te impele a colocarte en la otra acera, pero uno se encuentra con el impedimento del intenso, ruidoso y estresante tráfico de El Cairo, ajeno al código de circulación y con escasos semáforos no muy respetados. Recordaba que me daba impresión cruzar una calle cuando vine hace veintidós años, pero ahora da puro susto. Llegar sana y salva al otro lado de una calle me aporta la sensación de haber cruzado el Rubicón, haber invadido Polonia y al mismo tiempo hacer <i>puenting</i>: ¡adrenalina pura y dura! Y lo mejor es que todos los coches me aplauden la gesta tocando el claxon. Oh, ¡qué grandes coros se oyen durante todo el día y la noche!</span></div>
</div>
<div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;"><br /></span></div>
</div>
<div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;">Si consigo irme de aquí después de haber aprendido a cruzar las grandes avenidas (de dos carriles hacen tres o cuatro; de tres, cuatro o cinco, y así...) sin correr, sin miedo, sin encomendarme al espíritu de Usain Bolt, tanto en la aceleración como en la frenada, sin la sensación de haber logrado una heroicidad, solo cruzar la calle como un egipcio, con todo su control del peligro, parsimonia y majestuosidad, me daré por satisfecha. </span><br />
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;">Ma'a ssalamah, </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;">Neus</span><br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjO2DUURrwRgU-dlST8Xrl-rBGYa6FJQ4gfFfevqlqGOVbtGUg0uAEa8imgYzA4RaV0iXszJGC15ufjUz4erCcBGQVzmz4T20ywaq72q5z81lSjuKgvWPEgILiE1Ik02vRkGAWRyPfbexk/s1600/transit.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1200" data-original-width="1600" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjO2DUURrwRgU-dlST8Xrl-rBGYa6FJQ4gfFfevqlqGOVbtGUg0uAEa8imgYzA4RaV0iXszJGC15ufjUz4erCcBGQVzmz4T20ywaq72q5z81lSjuKgvWPEgILiE1Ik02vRkGAWRyPfbexk/s320/transit.jpg" width="320" /></a></span></div>
</div>
</div>
Neushttp://www.blogger.com/profile/02176601161807408258noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-5030557315172421642.post-685364533357241282017-07-07T08:13:00.000-07:002017-07-09T14:48:41.650-07:00Aclimatació<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;">Avui és el nostre tercer dia de viatge. Som a El Caire i poc a poc ja ens anem creient que això ha començat. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;">El primer dia vam arribar tan cansats que no vam fer pràcticament res. Prendre contacte amb la ciutat, dormitar i, bàsicament, descobrir que aquí els horaris són diferents. I això implica un descans d'hores al migdia per fugir de la calor. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;">I, efectivament, així vam fer el segon dia. Pel matí vam anar a visitar el museu Egipci i vam tornar a l'hostal a descansar i fugir de la calor. Per cert, els egipcis m'han ajudat a veure la meva similitud amb els antics faraons i els hi encanta la meva barba. I a la tarda vam anar caminant fins al mercat del Khalili i vam sopar per allà, i, de tornada, vam veure que la ciutat viu a partir del vespre, quan el sol es pon. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;">Avui, hem repetit estratègia: el matí a visitar les piràmides de Gizeh: Keops, Kefren i Mikerino; així com la gran esfinx de Gizeh. I ara som en la franja de repòs. El trajecte amb autobus ha estat divertit; hem conegut molts egipcis, molt amables, en general. La seva amabilitat contrasta amb els monstres caçaturistes que et trobes en els llocs més turístics. I precisament la visita a les piràmides és el lloc més estressant en aquest sentit, pel que sembla. Tota l'estona t'estan oferint camells, anar a cavall, <i>souvenirs</i> (entre d'altres fan servir el vell truc de "regalar-te" un <i>souvenir</i> i en el darrer moment demanar-te unes monedes a canvi). Tot i això, i la calor que feia, etc... l'experiència val la pena. Ara bé, no hi ha fotos que valguin... S'ha de veure en persona. Però això... ja ho mostraran la Neus i l'Helena, les fotògrafes expertes de l'expedició.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;">Petons, </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;">Lluís</span><br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhJX7EWpxDElFhSMsztKi7ScWyUXfLUNOstmX-1lKA6PHukpQRz1lvqOxlgJXORhiKABocUVjxQOQxd2qppoW1c41rPYTE5GX3R55m9NjqYimHlK0aaVvIxX-XCrmjZfu0PhhSpU4ZxSQu-/s1600/farao.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1200" data-original-width="1600" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhJX7EWpxDElFhSMsztKi7ScWyUXfLUNOstmX-1lKA6PHukpQRz1lvqOxlgJXORhiKABocUVjxQOQxd2qppoW1c41rPYTE5GX3R55m9NjqYimHlK0aaVvIxX-XCrmjZfu0PhhSpU4ZxSQu-/s320/farao.jpg" width="320" /></a></span></div>
</div>
Lluisaohttp://www.blogger.com/profile/14480482268177196487noreply@blogger.com1