Discussions absurdes

Durant tot aquest temps que portem viatjant, les úniques discussions que hem tingut han estat pel menjar. Sortíem de l’hotel, que quasi sempre era molt senzill, caminàvem una estona i jo deia: “Anem a mirar aquell restaurant?”. Miràvem el menú i el trobàvem massa car, i seguíem caminant. El meu pare proposava d’anar a un bar, el miràvem i la mama deia: “Jo en aquest bar no penso menjar! Hi ha escarbats, les cadires són minúscules, les estovalles foradades i està superbrut!”. I jo deia: “Doncs a mi em sembla bé menjar aquí”.  Al cap d’una estona passàvem per davant d’un restaurant tipus McDonalds i la mama deia: “Jo ja no puc més de gana! Menjo aquí!”.  I llavors el meu pare: “Jo no penso menjar una guarrada!”. I em preguntaven si jo volia quedar-m’hi, i jo els deia que tant em feia. I la meva mare deia: “Llavors on anem?”.  Ens enfadàvem i seguíem caminant. La meva mare: ”Anem al primer bar?”.  I el papa: “No vull anar al primer bar per demanar el més barat del menú!”. Així que, al final, tornàvem a l’hotel enfadats i sense haver sopat res. 

Això ens passa perquè estem molt temps viatjant i per tant tenim un baix pressupost.

Helena     

Diferències entre pobres i no pobres

Als païssos occidentals els pares cuiden molt dels nens: vigilen que mirin per creuar el carrer; no els deixen anar sols fins que gairebé són adolescents; porten els nens a jugar al parc i, si cal, juguen amb ells; els que van a la universitat arriben a casa i es posen a jugar amb el mòbil… En canvi, al Sudest Àsiatic els nens van amb moto de 3 en 3, cunduint-la ells, van a banyar-se sols a un riu amb corrent i es tiren de cap quan al seu costat hi ha una roca punxaguda, fins i tot nens d’uns 4 anys creuen carreteres principals sols. Hi ha nens que porten un matxet a les mans o dins d’un cistell i juguen amb qualsevol objecte. 

Jo trobo que els pares occidentals no haurien de vigilar tant els seus fills perquè pot ser que un nen no faci una cosa tant simple com posar-se dempeus  en un grunxador fins que vagi sol al parc. Però crec que als nens àsiatics els haurien de vigilar més perquè creuant una carretera principal es poden morir o fer-se moolt de mal.  

Helena

Contrastos

Marina Bay (Singapur)

Després de viatjar uns 4 mesos i mig per Àsia i veure quasi tots els habitants com viuen en barraques i alguns d'ells demanant-nos diners, arribar a Singapur ens va semblar com estar a Estats Units perquè estava ple de gratacels, la majoria nous, i  també hi havia trens, metros, centres comercials gegants i, si ho compares amb ciutats de Filipines, no hi havia trànsit. 

A Singapur vam pasar el meu aniversari. Va anar molt bé estar allà perquè vaig fer coses que a altres llocs d'Àsia no hi trobaries, com anar a un parc aquàtic, menjar toblerone i altres xocolates. La capital de Filipines, que és Manila, estava ple de gratacels però tots eren antiquats, vells, i bruts. Perquè allà hi ha molta gent pobra. 

Mesquita de Brunei

Si mires a la llista de PIB per càpita, Brunei i Singapur quasi estan al mateix nivell. Jo pensava que Brunei seria igual que Singapur, però el que es veu és que els que  tenen tots els diners són el sultà i 4 persones més. El sultà tè 1.800 habitacions, 270 banys i 5.000 cotxes. Vam parlar amb una persona que ens va dir que un cop a l'any, després del Ramadà,  el sultà convida a tota la gent de Brunei a beure algo i menjar. La persona amb qui vam parlar estava molt orgullosa d'això. 

Helena

La selva i els seus animals estan en perill

Durant aquest temps que portem per Àsia encara no havíem vist palmeres d’oli de palma o, si n’havíem vist, havia estat una extensió molt petita. En canvi, a Malàisia, quan anem amb autobús, taxi… durant quilòmetres i quilòmetres només veiem palmeres d’oli de palma. Per exemple, quan vam anar a una reserva d’orangutans, de camí només vam veuen palmeres d’oli de palma, i quan faltava més o menys un quilòmetre per arribar a la reserva és quan es va començar a veure selva.

A Malàisia i Indonèsia passa que, quan cremen selva per plantar palmeres d’oli de palma, hi ha tant de fum que no poden volar avions i els nens no poden anar a l’escola. L’illa de Borneo i l'illa de Sumatra són els únics llocs del món on viuen orangutans en llibertat. Si seguim menjant tants productes amb oli de palma o comprant productes de neteja amb oli de palma, arribarà un moment que no hi haurà selva i, per tant, tampoc orangutans. Jo penso que s’hauria de pujar un euro tot el menjar amb oli de palma, i en els productes de neteja 2 o 3 euros. Us aconsello mirar aquesta web: http://www.saynotopalmoil.com

Helena

Aprenentatges

Demà farà sis mesos que vam començar el viatge. Per uns moments he pensat a fer balanç del què hem vist fins ara i anar-me preparant per quan tornem i algú pregunti (segur que aquesta pregunta caurà contínuament): “Quin país us ha agradat més?”. Però ja tindré temps per pensar-hi quan arribem i encara estiguem aterrant, lentament, assimilant que toca tornar a la vida quotidiana.

Així que encara no ha arribat l’hora. Tot té el seu moment.  Ara mateix, el sentiment que tinc en pensar que ja hem passat la meitat de l’aventura és més aviat de tristor. Si estiguéssim reaitzant una tasca tediosa aquesta fita reconfortaria i pensaria: “Ara ja fa baixada”. Però s’està molt bé viatjant, prefereixo que faci sempre pujada. Fa més o menys un mes, a Palawan, vam conèixer un americà que havia venut l’empresa i s’havia prejubilat amb 50 anys; les seves propietats les tenia totes llogades, de manera que tècnicament era un homeless, ja que no sabia on aniria a dormir l’endemà i només comptava amb una petita motxilla. Jo també em vull prejubilar, però em falta l’empresa. L’esperit de homeless sempre l’he tingut, les ganes, l’energia... però em falta l’empresa. Què hi farem!

Durant aquests sis mesos hem après moltes coses. Hem après que no sempre es pot viatjar al ritme de qui té quinze dies de vacances. Per exemple, ara som a Kuching, a la part de Malàisia de l’illa de Borneo, on portem una setmana i encara hi serem tres dies més. Però després d’aquests dies més relaxats agafarem un parell d’avions i serem al darrer país asiàtic del nostre periple: Indonèsia. Hi arribarem amb les piles carregades i començarem per Komodo, visitarem el Parc Nacional, nedarem, veurem animals i ens mourem d’un lloc a l’altre, fins que el cos i/o la ment ens demanin parar.

També hem après molta geografia, molta etnografia, geologia i fins i tot hem tingut unes lliçons de zoologia de primera mà. El darrer descobriment, en aquesta darrera àrea, un lemur volador: l’animal més proper als primats, nocturn, amb unes ales que li permeten planejar. O descobrir que els lemurs platejats tenen cries taronges, el qual et fa repensar l’enigma que demana de quin color és el caballo blanco de Santiago...  Quan hi penses és com haver assistit a un munt de documentals d’animals en directe.

I no em puc oblidar dels coneixements en botànica, i menys ara que estic pensant en la rafflesia que veurem demà, la flor més gran del món. Una flor que floreix cada deu anys i que pot arribar a pesar 10 quilograms. Té un procés de gestació de nou mesos i fa tanta pudor que també se la coneix com la flor del cadàver. I dic que la veurem perquè abans ens hem informat i des del parc nacional ens han dit que ara mateix se'n pot veure una de 64 cm de diàmetre.

Tot i que també hem perdut algunes facultats i es pot dir que també hem “desaprès” algunes coses. Per exemple, hem oblidat el que és estar sol. Hem estat tan junts els tres que a vegades se’ns fa dur separar-nos per anar a fer quelcom sols. Quan arribem a Santa Eulàlia crec que al principi anirem junts a comprar el pa, a la piscina, a passejar la Boira, etc. Però segur que no serà el més dur de tornar.

Lluís